‘Kaos’

Després d’uns mesos molt intensos vaig posar el fre de mà. No podia seguir així. Havia de   fer alguna cosa. L’excès de feina em superava i el meu cap no donava per més. I de cop, va venir el que ningú s’esperava però tothom sabia que passaria.

Un 17 d’agost del 2017 va començar com un dia normal, sortia de treballar del monument més emblemàtic de Barcelona i em dirigia cap a una de les grans redaccions del país. Allà cobria vacances dels treballadors, en l’àmbit digital. Només arribar la companya de taula em va comentar: «S’ha de seguir una notícia d’una explosió a Alcanar perqué ha sigut força estranya, em dona ami que té alguna cosa relacionada amb el narcotràfic». Em disposo a seure i actualitzar les notícies del dia. Eren les quatre de la tarda quan m’asseia.

Exactament a les 16:53 un de les seccions del fons s’alça, «A Twitter estan dient que hi ha una furgoneta atropellant gent per Les Rambles?!». Com? No pot ser! I el món es va paralitzar. Res va ser igual. Escric a Twitter ‘atropellamiento barcelona’. I efectivament. Res era confirmat per fonts oficials, però tothom es temia el pitjor, tothom ho pensava i no ho deia de debò. Aquell dia ens va tocar a nosaltres.

Als pocs minuts els Mossos d’Esquadra van confirmar «l’atac terrorista» a la ciutat de Barcelona via xarxes socials. Aquestes es van omplir en qüestió de segons de vídeos de la gent contra el terra, fotografies de dessolació per una de les zones més turísitques de Barcelona. Dels ulls comencen a brollar llàgrimes. Després dels casos com Charlie Hebdó,  el 13 de Novembre a París, el Concert d’Ariadna Grande a Gran Bretanya, el Mercat de Nadal de Munich o Niça, ara tocava Barcelona. Ens havien tocat casa nostra i era impossible no empatitzar. Qualsevol podria haver estat allà.

Aleshores milers de periodistes i curiosos de la ciutat es van apropar a la zona dels fets. Però l’atacant va poder escapar i dirigir-se cap a Zona Universitària. Companyes i amigues em feien arribar notícies de les que moltes n’eren falses, però d’altres no. Es va activar el dispositiu Gàbia, que suposa la mobilització de tots els agents de la policia tancant els accesos de la ciutat per a que no hi hagi cap escapatòria. Pel que es veu s’havien sentit trets al cap d’una hora de l’atac a la Zona Universitària per la sortida de la Diagonal. Un cotxe va voler s’altar-se aquest control, però descartaven que tingués relació.

Passen les hores a la redacció i no se que fer. Arriben moltíssimes notícies. Paralitzada pel sentiment barceloní que m’aferra però a l’hora activa per la feina que havia de desenvolupar, la de periodista. Qui ho anava a dir que la meva primera feina remunerada en el meu àmbit laboral seria viure els Atemptats de Barcelona des d’una redacció.

La meva altra feina va tancar per seguretat. Tant ella com molts altres monuments de Barcelona van evaquar a la gent de l’interior per seguretat i evitar mals majors.

Malauradament aquell dia el meu pare em va venir a buscar, no tenia telèfon mòbil i no vaig poder quedar-me a la redacció a ajudar. Amb molta cura i seguretat vaig sortir i el vaig anar a buscar. Teníem un compromís que no podíem fallar però la ciutat era blindada. Va disposar a sortir per una altra banda, per Esplugues que seria més eficaç. Entrant a la ciutat m’arriba una notificació del diari digital, ‘abatut el terrorista a Esplugues’. En qüestió de dos segons apareixen dues ambulàncies darrere nostra i a pocs metres un mosso desviant el tràfic. Em disposo a mirar de fons. Era el cotxe que s’havia saltat el control i era el del terrorista. Dins d’ell hi havia el cos sense vida d’un pobre noi que el va enxampar per intentar fugir.

Vaig tornar a casa. Desolada pel que havia passat. El telenotícies obria amb l’especial ‘Atemptat a Barcelona’. No m’ho podia creure. Van seguir sortint notícies que posteriorment serien falses. Pel que es veu es va difondre la imatge d’un dels germans dels atacants com a principal actor dels atemptats i posteriorment van rectificar. Van desmentir molts rumors i tot estava agafat amb pinces, les notícies arribaven amb contagotes.

Quan marxava a dormir m’arriba una nova notificació: ‘dispositiu desplegat a Cambrils amb possibles abatuts’. Semblava que Barcelona no havia pres suficient mal i ara era l’hora de Cambrils. 4 terroristes van atropellar pel passeig marítim del poble i una policia els va abatre a tots quatre. Tot un drama, una nit per oblidar.

Policies, periodistes, politics i ciutadans, aquella nit no van dormir.

Al matí següent la desolació es va fer present entre els barcelonins i barcelonines. Ningú s’ho creia el que havia passat. La Rambla es va omplir de dedicatòries i espelmes en memòria de les víctimes d’aquell terrorífic atemptat. La gent plorava desconsoladament. «Qualsevol podia haver estat allà».

Però l’autor del l’atac a Barcelona, el conductor de la furgoneta, restava desaparegut i sense localització. A les quatre de la tarda del dia següent arriba la notificació que a prop d’Anoia hi havia un dispositiu amb un possible abatut. Era ell. Un dels autors que va deixar marcat el 17-A per sempre.

Els fets van anar solidificant-se al llarg dels dies. Però encara resten moltes preguntes per resoldre, un cas que està sota secret de sumari. Fa pocs dies, va sortir a la premsa que el CNI va confirmar que l’imam i líder de la cèl·lula terrorista havia mantingut relacions amb l’organització com a «agent d’espionatge» però es desconeix si aquests contactes van arribar a ser fructífers o fins a on va desenvolupar el paper l’imam.